Déjà vu

Avui he tingut una sensació, intuïció, premonició o com se li vulgui anomenar que feia molt de temps que no experimentava. Avui he sentit un “déjà vu”.

Aquest déjà vu, m’ha deixat desconcertada, feia tant i tant de temps que no tenia un, que potser l’anterior déjà vu que havia sentit, deuria ser....... ja ni ho recordo!, però tot i així, quan l’he experimentat no he tingut cap mena de dubte del que m’estava succeint.

Era parlant amb unes amigues i de sobte, alhora que parlava, m’he adonat que sabia exactament la seqüència d’accions que passarien a continuació, sabia que la Glòria passaria la ma suaument per sobre de la taula i que després em miraria, sabia que la Gemma faria un somriure, sabia les paraules que seguidament la Glòria m’anava a dir... Tot plegat pot semblar un episodi d’esquizofrenia, que podria ser (segons estudis científics del fenomen), però en cap moment he perdut el contacte amb la realitat. Tampoc crec que s’hagi tractat d’un retardament en la presa de consciència del moment que era vivint, respecte a la meva percepció real.

Jo havia escoltat que els déjà vu succeïen perquè eren desconnexions del cervell de mil·lèsimes de segons i al tornar a connectar aquest amb la realitat, el que un podia pensar que era una situació nova, en realitat es tractava d’un record (el mateix lloc, la mateixa conversa, la mateixa gent).

Hi ha d’altres explicacions més “paranormals” que atribueixen a les persones que tenen déjà vu aptituds “clarividents”, es a dir, tenir la capacitat per a saber captar situacions futures, habilitat que... clarament no poseeixo, doncs de ser-ho així, ja hagués intentat explotar-la davant d’una caseta de la once.

Sigui quina sigui la explicació del perquè, el fenomen en sí em fascina.

Per cert, el fenomen es conegut arreu del mon com “déjà vu” gràcies al filòsof i psíquic francès Emile Boirac, que també va ser  l’impulsor de la llengua Esperanto (llengua artificial creada pel polac Lázaro Zamenhof).